SIBO: sobrecreixement bacterià de l’intestí prim
Què és el SIBO? Definició i fisiopatologia
El sobrecreixement bacterià de l’intestí prim, conegut internacionalment per les seves sigles SIBO (Small Intestinal Bacterial Overgrowth), és una condició caracteritzada per la presència excessiva de microorganismes a l’intestí prim, on habitualment hi ha poques bacteris en comparació amb el còlon.
Aquesta proliferació bacteriana anòmala pot interferir amb la digestió, l’absorció de nutrients i desencadenar símptomes digestius crònics.
En individus sans, l’intestí prim proximal conté escassa microbiota bacteriana gràcies a barreres fisiològiques com:
- la secreció d’àcid gàstric,
- la motilitat peristàltica,
- els enzims pancreàtics, i
- la vàlvula ileocecal.
El SIBO es produeix quan aquestes barreres fallen i poblacions bacterianes pròpies de l’intestí gros colonitzen l’intestí prim. Aquesta alteració afavoreix la fermentació d’hidrats de carboni no absorbits i la producció de gasos (hidrogen, metà), amb conseqüències simptomàtiques.
Causes i factors de risc
Les causes del SIBO són múltiples i sovint multifactorials:
- Alteració de la motilitat intestinal: trastorns com la síndrome de l’intestí irritable, la diabetis amb neuropatia o l’esclerodèrmia poden alentir el trànsit intestinal.
- Canvis estructurals: cirurgia abdominal, restes postquirúrgiques o diverticles a l’intestí prim poden facilitar la retenció bacteriana.
- Disminució de l’acidesa gàstrica: ús crònic d’inhibidors de la bomba de protons o altres causes d’hipoclorhidria.
- Envelliment: l’edat avançada s’associa a una menor motilitat i a una menor secreció àcida.
Símptomes clínics habituals
Els símptomes associats al SIBO són inespecífics i sovint se superposen amb altres patologies gastrointestinals, fet que en dificulta el diagnòstic clínic. Entre els més freqüents es troben:
- Inflor abdominal i distensió,
- Flatulència,
- Dolor o còlics abdominals,
- Diarrea, restrenyiment o alternança d’ambdós,
- Sensació de mala digestió després dels àpats.
Diagnòstic: evidències i limitacions
El diagnòstic ideal basat en l’aspirat i cultiu de l’intestí prim és considerat el més específic, però s’utilitza poc per ser invasiu. En la pràctica clínica es prefereixen les proves d’alè, que mesuren l’hidrogen i el metà després de la ingestió de lactulosa o glucosa.
Conclusió
El SIBO representa un repte diagnòstic i terapèutic encara en evolució. L’evidència científica dona suport a la seva associació amb símptomes gastrointestinals crònics i amb condicions funcionals com la síndrome de l’intestí irritable (SII). Malgrat les limitacions actuals en les proves diagnòstiques i els tractaments, hi ha estudis clínics que avalen estratègies com l’ús d’antibiòtics específics, l’ús selectiu de probiòtics i els abordatges dietètics individualitzats.
